La dulce Raquel Sara

Si la falda fuese más larga jamás la habría elegido para ceñir con ella sus nalgas prietas. El tiempo le da la razón, pero le quita la vida. Y ella sueña con calzar tacones para hacerse notar en la oficina, donde despertará sanas envidias y enfermizas pasiones. Donde hablará de sus largas noches de antaño sirviendo mojitos, limpiando la barra, cazando miradas.

Una hermana no hace tanto por mí, ni yo he hecho tanto por nadie. Todo me parece vulnerable, menos ella. Ella siempre vendrá, pase lo que pase, y me mirará con sus traviesos ojos, y me abrazará con las manos llenas de maquillaje, y me escuchará, con un cigarro en la mano.

No tenemos la misma sangre. No compartimos besos, ni una cuenta corriente, ni si quiera buscamos lo mismo en la vida. Pero nos tenemos la una a la otra sin dudas, sin miedo, sin nada a cambio más que ver sonreír a la otra.

Cuerpo adolescente, cara de niña, y ropa interior adulta. Su inmadurez no le deja mostrar sus mejores virtudes. Y algún día nacerá otra prioridad, para olvidar su etapa de melena rubia y sandalias de piel, de corbatas sedientas y whisky escocés.

La dulce Raquel Sara. Eres capaz de hacerme llorar de risa, y hacerme reír en pleno llanto.

Juntas siempre seremos jóvenes.

T’estimo puta…y princesa.

Eva

la Catalunya rebel

París es la ciutat de les llums, i Barcelona la de les espelmes. Que romàntic, no? Tres dies a les fosques per besar-nos al carrer, per ensopegar amb la parella pel passadís de casa, per redescobrir la llum de les estrelles, l’emoció de dutxar-te amb aigua glaçada.
I Catalunya viu a les fosques mentre li paga les factures a Madrid. Però qui ens defensa? Qui aixeca la veu per als milers d’avis que han patit accidents per no disposar d’electricitat a casa? Qui pateix per a les persones que no s’han pogut operar perquè al seu hospital no hi havia llum? Qui s’indigna per als comerciants i hotelers que han perdut milers d’euros? I per als mercaders que han hagut de llençar tonelades de menjar passat? Qui reclama la precarietat en la que vivim. Això és Barcelona! Una ciutat que el Govern ven com de les més avançades i cosmopolites del món, amb cada dia més turisme (i de menys qualitat perquè a La Rambla ja no queden fleques ni pastisseries catalanes, tan sols Doners y Souvenirs). Una ciutat que comparen amb París y Londres. Però una ciutat abandonada, sola, per la que ningú dona la cara.
Ha sortit la nostra estimada Inma Mayol, amb el seu tint i les seves ulleres a dir que hem d’estalviar energia. Quina vergonya. Això els has de dir a les persones que porten tres dies sense llum? Així demostres com lluites per la ciutat? Ves a fer d’ecologista al camp, que Barcelona, després del que ha d’aguantar, no està per les teves mariconades.
Una nació com Catalunya, que es sent enganyada perquè li fan creure que és solidaria quan li roben a més no poder, que li diuen garrepa per reclamar allò que es mereix i allò que és seu i a sobre ha de suportar una humiliació com aquesta. Una nació que s’ha de sentir dir nazi per Espanya perquè a les nostres escoles donem català.
I qui ens defèn? Doncs als que hem votat, els que ens representen. Un president que va amb la llibreta de castellà-català per a signar un autògraf amb dedicatòria en catlà a un vailet. Si a Catalunya votés la gent que estima aquesta terra, que si sent a gust i agraït, que estima la seva muntanya, les seves platges, la seva història, els seus dialectes i la seva gent, si a Catalunya només votéssim els que volem el millor per a la nostra nació, les coses no haguessin anat així.

Eva

Les defensores dels degenerats

Des de que he escrit l’article Abans lesbiana que gilipolles (la segona part de Degenerats), he rebut un allau de critiques per part de les meves amigues, en un atac en defensa dels degenerats i de les dones que els estimen. Algunes d’elles perquè es senten atretes per aquests mascles orgullosos de ser-ho o de mostrar-ho, i diuen que no es queden amb ells perquè no s’els hi acosti res millor, sinó perquè simplement els hi agraden. Molt bé. És respectable. Però sabeu cada una de vosaltres que aquests animals desitgen tan el vostre pompis com el de qualsevol altre fèmina. Diga’m exclusivista, possessiva, o el que vulguis, però..quan m’agrada un home, m’agrada sentir-me especial i no un tros de carn amb cabells rossos. I em fa ràbia que avui en dia, en plena era de l’alliberació femenina, quan una dona pot escollir si vol o no vol, hi hagi noies que tinguin la sort de tenir un nivell cultural superior a la mitja (que no és massa difícil), de classe benestant (més o menys), intel.ligents i atractives, i no puc suportar que noies com aquestes vulguin tenir una relació amb un mitja merda que només els podrà oferir un parell de polvos de camioner (que pot tenir el seu morbo, d’acord), i una conversa que no passarà del futbol, els cotxes i les macro discoteques. No puc sofrir veure com noies que valen molt es rebaixin a perdre el son per un imbècil que no les truca perquè ja n’ha trobat una altra a qui beneficiar-se.
Puc comprendre que tinguin el repte de seduir una d’aquestes bèsties i intentar canviar-la (cosa impossible), però no entenc ni els recomanaré mai, com a bona amiga que intento ser, que perdin els temps d’aquesta manera. També entenc que de tant en tant es donin una alegria al cos amb un d’aquests burros depravats, però si us plau no em demaneu que escolti el vostre plor dient que no us entén i no us respecta. Com ens ha de respectar a les dones un ase que no es respecta ni a ell mateix? Com ha de comprendre com ens sentim una persona que no comprèn ni les normes d’educació més elementals?
Però no em demaneu, estimades defensores dels degenerats, que entengui que dones com vosaltres desitjeu i accepteu ser submisses d'homes que no valoren (perquè no en tenen la capacitat)la vostra feina, les vostres ambicions, inquietuds, les vostres reflexions. Homes que no entendràn mai una cançó de The Doors, ni una poesía de Lorca, ni una mirada vostra demanant més atenció. Aquests homesno tenen sensibilitat, perquè tenen la intel.ligència emocional atrofiada (i l'altra segurament també).

D’altra banda també han criticat el meu article algunes amigues dient-me que oblido la possibilitat d’estar sola davant un món ple de degenerats. Doncs sí, la oblido.
Odio la frase mejor sola que mal acompañada, és una absoluta farsa que fan servir els i les prepotents que van de que són tan independents que poden viure sense ningú. Evidentment que m’allunyaré d’una persona que no em convé, no sóc massoca. Però les persones som, per naturalesa, sociables. Necessitem el contacte humà, l’intercanvi comunicactiu, necessitem un punt de referència humà, un algú per viure.
Reafirmo que si el món estigués ple de nois sortits, em faria lesbiana. I lo feliç que seria amb una parella racional, sentint-me plena i realitzada veient com la resta de dones es moren de fàstic amb un ignorant que mai les entendrà!
Eva

Abans lesbiana que gilipolles (més degenerats)

Tinc un amic que diu que si fos noia seria lesbiana. I no ho diu perquè adora les noies i les seves curves son la seva perdició (que també és cert). Ho diu perquè ell no entén com no hi ha més noies lesbianes, no entén com les heterosexuals seguim anant amb nois després d’aguantar les babes dels sortits de la discoteca, els comentaris obscens dels degenerats i les conyes patètiques que hem de sentir quan intenten caure’t bé els capullos borratxos desesperats sense personalitat.
Em deia que perquè no sóc lesbiana, que com cullons no he acabat farta dels tius. I no sabia ben bé què dir-li. Li he contestat que perquè no tots son així (no gaire convençuda, tot sigui dit).
Tots els homes són uns sortits i uns degenerats (això sempre ho mantinc), però un cop més matitzo que n’hi ha que estan ben educats, que són més intel.ligents que la resta, i aquests ho dissimulen. D’aquesta manera es distingeix un home civilitzat i capaç de controlar els seus instints, i per tant capaç de tenir una relació estable perquè farà feliç a la seva dona canalitzant la seva set de sexe només amb ella; d’un home burro, atontat, irracional, que va mirant culs i pits i va dient a les noies les grolleries que li passen pel cap perquè es incapaç de tancar la boqueta, pensant que així les noies diràn; oh, quin mascle!
Ben mirat aquests homes primitius compleixen la seva funció en aquesta societat. Ja n’hi ha de noies que els hi agrada això. Qui no té una amiga, veïna o parenta que somriu quan un obrer li fa saber que no permetrà que el seu cul passi gana? Qui no coneix alguna d’aquestes noies que es senten atretes pels tatuatges, les motos, la suor i les males paraules? Déu els cria i ells s'ajunten , ja ho diu la dita popular. O potser es que a aquestes noies no s’els acosta res millor i prefereixen quedar-se amb un d’aquests babosos. No sóc tan idiota, abans lesbiana que la dona d’un garrulo porc i groller.
No, no sóc lesbiana, ni ho seré, fins els dia que ja no quedin homes racionals i educats a la Terra. Llavors suposo que els hauré de fer botifarra a tots i a cada un d'ells, que calents, em miraràn les cuixes sense miraments i deixeràn anar una de les seves romàntiques frases, esperant que jo, una famella submissa i desesperada com ells, anirà corrent a obrir-se de cames. Ho tenen clar. Fins llavors però, mentre quedin homes decents, no em faré lesbiana.

Eva

La felicitat de felicitar-te

Moltes Felicitats Dani!!!!

El blog és en realitat com el nostre dietari de pensaments i reflexions, però avui és un dia especial perquè fa 23 anys que va néixer una persona que, vulgui o no, ha canviat la meva vida, i com que sé que ell mira cada dia aquest blog li farà il.lusió veure que li he dedicat el dia d’avui. Sempre es queixa perquè diu que és una putada haver nascut a l’estiu perquè mai pot celebrar el seu aniversari amb tots els seus amics perquè molts d’ells al juliol ja han marxat de vacances. Per desgracia molts altres no en tenim de vancances!!!! El vaig conèixer amb 19 anys acabats de fer i d’ençà que penso que és una persona amb la que, passi el que passi, sempre tindré a prop (ho vulgui o no!). El temps passa però no perdona, oi?
A ningú li agrada complir anys (a ningú que en tingui més de 20 esclar). Sembla que amb els anys anem perdent vida (bé, no ho sembla, és que és ben bé així), perdent l’alegria, la innocència, el sentit del humor...i a canvi guanyem responsabilitats, factures, hipoteques, problemes, fills i compromisos. Jo encara em sento jove, i espero sentir-m’hi fins el dia que ja no tingui forces ni ganes de riure amb les meves amigues de les putades que em fa la vida. La meva mare encara ho fa i l’envejo.

A ningú li agrada complir anys, perquè la gent té por que arribi aquest día en el que un està ja tan cremat de tot que ja no s'enrecorda de com es riu amb tantes ganes que acabes plorant. Ningú vol complir anys, però a tots ens agrada que ens felicitin.

Bé, espero felicitar-te durant molts anys, i espero seguir-me enfadant amb tu, també, quan faci falta, durant molts temps!! Tinc un regalet, però sé que per a tu, com a totes les persones dolces del món, el millor regal és sentir-te especial en un dia com avui.

La teva Eva

“És que hi ha homes...”

Aquest matí he decidit posar-me una faldilla per sobre dels genolls per tal que les meves cames poguessin respirar una miqueta sota la taula de la oficina. “Aquesta faldilleta tan fresqueta, m’ajudarà a aguantar vuit hores a 40C a la redacció”, m’he dit a mi mateixa inocentment, i he sortit tan contenta. Però com moltes altres vegades, el raonament simplista no ha funcionat. He menyspreat (o oblidat) les variables que podien condicionar el resultat. He actuat priscindint d’allò extern a mi.
La meva “jefa” de personal, una dona increíblement atractiva d’uns 35 anys, m’ha cridat al seu despatx i, simulant tenir molt de tacte, m’ha dit: “vas molt mona, però així no pots venir”. La seva contradicció m’ha encès tota i la meva cara, fruit de la vergonya i la incomprensió, s’ha començat a posar vermella. Davant de meva reacció, ella s’ha vist obligada a aclarir l’afirmació i ha afegit: “no és per mí, és que aquí també hi treballen homes”.
El món es fastigosament feminista, encara que sembli tot el contrari. Mentre estem disposades a reprimir-nos i modifiquem la nostra conducta per tal que ells no s’alterin o no ens mirin, la igualtat mai arribará. Segur que cap home de la redacció s’ha queixat de la meva vestimenta... per què ha decidit ella (una dona com jo) que era problemàtica? Doncs perquè és fastigosament feminista i creu que amb els homes, masclistes incondicionals, no s’hi pot fer res perquè són diferents.

Mai havia passat tanta calor!

M.M

Quien bien te quiere te hará pensar

Avui no tinc ganes d’escriure però sí de pensar. M’he adonat que hi ha molts mites populars que només serveixen per justificar situacions de conflicte en la comunicació interpersonal, i que l’única funció que compleixen és guardar les espatlles als grans comunicadors que es serveixen d’estratègies per tal de manipular i influenciar als demés.

La gent que usa la frase comodín “quien bien te quiere te hará lllorar” o alguna per l’estil durant una conversa no són de fiar. Són gent que justifiquen el xantatge emocional, l’agressivitat verbal i el dolor que creen en l’altre llençant aquesta simple, sesgada i reduccionista expressió. Apa, i es queden tan amples. Et llencen un retret de ganivetades verbals, t’humilien i et rebaixen, i després, quan et veuen destrossat, diuen la frase lapidaria. I un pensa quan la sent; ostres té raó, quina bona persona, si en el fons ho fa per mi, pel meu bé... I una merda. Qui t’estima et dirà les coses a la cara i et dirà les veritats, però sense fer-te mal. Hi ha maneres i maneres de dir les coses. Qui t’aprecia t’obrirà els ulls, però ho farà intentant no malmetre’t.

Eva

Tu tiempo

Cuatro años va a cumplir esta etapa de mi vida. Él descubrió un corazón escondido debajo de mi falda adolescente. Yo le enseñé a llorar por amor, sin dejar de reír. Los dos abandonamos una parte de nuestra vida para abrazarnos cada mañana como si ése fuese nuestro objetivo en la vida. Y el mundo seguía girando mientras hacíamos el amor, pero nosotros no oíamos más que la música que acompañaba nuestras carícias, no veíamos más que nuestra desnudez, y no dormíamos si no era para soñar.
Con el tiempo él aprendió a herirme sin manchar las sábanas, a robarme miradas, sonrisas y lágrimas sin que yo pudiera hacer nada por evitarlo. Yo indagué en su alma hasta encontrar sus peores temores, y quise adueñarme de ellos para tenerle a mis pies.
El tiempo nos ha hecho fuertes, y racionales. El tiempo me ha dado pistas, pero no ha despejado mis dudas, no ha resuelto nuestros enigmas, no ha pulido nuestras diferencias. Han pasado casi cuatro años. Ya no hacemos el amor con prisa. Ya no es mi prioridad. Ya no cenamos en restaurantes con velas sin hambre.
Pero aún hay gente que se equivoca diciendo que el tiempo lo cura todo. Aún tiemblan mis piernas si me desnuda con la mirada. Aún arden mis labios cuando le pienso. Aún lloran mis entrañas si discutimos.
El tiempo no cura nada, el tiempo lo empeora todo.

Eva

Degenerats

Hi ha homes mal educats però que dissimulen. I no t’adones de com de vulgars i babosos són fins que un día, després de tres mesos quedant amb ells, tenen un mínim de confiança, es relaxen , i llavors veus com miren el cul de la cambrera del restaurant on t’han dut a sopar. Llavors hi ha dues reaccions típiques; o l’engegues a la merda, o fas veure que no has vist res i li dones una altra oportunitat pensant que deu ser que avui va sortit, però confies en que ell no és així (mentida! Es passarà la resta de la seva vida – i la teva si ho permets- mirant culs i pits davant teu, de les teves amigues, dels teus pares, i dels teus fills!).
Però aquests almenys només miren.
Una nit mentre prenia una copa amb una amiga vaig veure una escena de pel.lícula. D’aquelles que les veus al cinema i penses; quin tros de cabró! Però que penses que només és una peli i que això no pot passar.
A la barra on estava prenent un Malibú amb gel hi havia una parella d’empalagosos que només feien que fer-se petons i abraçades. Em van donar un cop mentre ballaven efusivament i li vaig dir a la meva amiga; Quin fastig, estan ben enamorats! En aquell moment s’acosta una rossa de cabells arrissats, amb un vestidet suggerent de color negre, i s’asseu a un tamboret just al costat de la parella. Sense deixar d’abraçar-la, ell la va ben repassar. La meva amiga i jo vam riure. Ni enamorats poden deixar de buscar?! Però aquí no va acabar la cosa. Fins aquí encara. La novia enamorada va marxar (al lavabo es suposa) i tan jo com la meva companya de nit vam observar atentament la conducta del subjecte masculí per tal de comprendre com podia estar abraçant una noia amb tant d’amor (o saben fingir molt bé els homes?) i mirar-li el cul a una altra amb tant de desig. El noi va incorporar-se, va encendre un cigarro, va passar-se la mà pel cabell i la va tornar a mirar. La rossa feia veure que no s’adonava que l’estaven despullant amb la mirada i seguia jugant amb la palleta de la seva copa i tontejant amb el cambrer.
Les mirades eren cada vegada més descarades i hi havia molta tensió sexual. Ara la rossa també el mirava. Jo no podia deixar de mirar la terrible escena i la meva amiga no deixava de mirar cap al bany patint per si arribava la noia enamorada, quan de cop i volta, per sorpresa dels meus ulls, ell va atacar. Sense dubtes, sense pietat. Va anar cap a la noia rossa i es va presentar, li va demanar el telèfon, i li va magrejar el cul com si res.
Estàvem les dues tan absortes mirant l’infidelitat personificada que no ens vam adonar (igual que el noi que estava massa emocionat amb el cul jove i rodonet de la rossa) que la seva novia estava a l’escala, mirant l’escena tan al.lucinada com nosaltres. El noi va tremolar, va anar cap a ella, tot vermell, va ensopegar i la va agafar del braç. Ella, freda i com si s’ho esperés, no va muntar cap espectacle, i molt educadament va anar cap a la noia rossa i li va dir; "diguem només una cosa nena, que no estic per perdre el temps. És un gilipolles aquest tiu?" La noia rossa va mirar al noi, ens va mirar a la meva amiga i a mi que estàvem observant descaradament, va mirar al bàrman, i finalment la va mirar a ella. Jo m’esperava que la rosseta li digués alguna cosa com que “m’ha demanat foc i m’ha estat parlant de tu, està molt enamorat”. Però no. "Sí- va respondre- és un gilipolles integral, m’ha demanat el telèfon i m’ha dit que em trucarà d’aquí a mitja hora quan t’hagi deixa’t a casa."

S’ha de ser degenerat.

Eva C.

Era de la Información (Intro)

Vivimos en la era del miedo. Un mundo en el que mientras unos mueren de hambre por falta de recursos, otros dejan de comer porque así lo dicta la estética. Una sociedad en la que se hacen tratados para la paz y a su vez se invierte más que nunca en armamento.
Estamos enfermos de miedo. La primera y la segunda generación de la historia de la humanidad que no hemos vivido ninguna guerra, somos los que vivimos con más terror. Jamás se ha escrito tanto sobre miedo e inseguridad. Miedo a encontrar trabajo, miedo a el terrorismo, miedo a la inmigración, miedo al cambio climático, miedo a la guerra biológica..
¿Quizás tiene que ver con el enorme poder que han tomado la información y el conocimiento en nuestras vidas a través del bombardeo mediático? El gran despliegue facilita que vivamos todo lo que pasa en el mundo y nos da conciencia para evaluar la sociedad, y alarmarnos si es necesario.
Inevitablemente el contenido de los medios condiciona nuestros pensamientos y quebraderos de cabeza. Según el CIS, la principal preocupación de los españoles es el terrorismo de ETA, que se ha cobrado la vida de dos víctimas en el último año. Sin embargo, los accidentes de tráfico, que matan cada semana a decenas de personas, no ocupan el primer lugar.
Si el diario decide poner en portada la noticia sobre el joven que fue arrojado a las vías del metro, todos seremos más precavidos al usar este transporte público, temiendo que un desconocido nos empuje.
Tanta saturación de información nos va a volver locos. Pero es un derecho estar informados. La ignorancia es la felicidad, pero queremos saber más y más para saciar nuestra sed de conocimiento. Pero ¿qué es lo que sabemos? ¿qué nos venden los imperios como el de Polanco? Sólo sabes lo que ellos quieren que sepas. Y sólo conocerás la versión del humilde periodista al que le han mandado redactar eso que quieren que sepas.
Eva

Temer con previsión

Hoy el amor me atrapa de nuevo, de una manera adolescente. Convence a mi corazón de que es un sentimiento eterno y puro. Nace en mis entrañas y crece en mi corazón, latiendo fuerte cuando te pienso. Trepo por tu alma resbaladiza con las ganas de mi pasión.

De noche, cielo magenta, camisón de satén y aroma a vainilla. De día, horas muertas, tu olor en mi piel y el soñar despierta esperando que anochezca.

El día que te pierda deambularé buscando algo que se te parezca. Hubiera preferido no gozarte pues me va a pesar más el echarte de menos. No se puede vivir en un cuchitril cuando has dormido en un palacio. Temo, hoy que te amo sin control, tu ausencia en el mañana, porque el amor nace de nada sí, pero muere de todo.

Eva

Determinisme barat

Crec en la frase (explotada comercialment) "la potencia sin límite no sirve de nada". Amb les persones passa el mateix. Sense regles no hi ha mesura, i això vol dir caos. Hi ha gent que creu que els controls d’alcoholèmia a les persones que no han comès cap infracció ni cap delicte són una aberració totalitària contrària al principi de llibertat. És clar que va en contra del principi de llibertat més elemental detenir i castigar algú abans que cometi una infracció o un delicte. Però què és per a ells un delicte? Com va dir en el seu dia el marquès de Sade, els assassins, pederastes i violadors son víctimes de la societat i les seves lleis, ja que són castigats simplement per deixar-se endur per un impuls humà que no han estat capaços de controlar. Sé que la gent que parla de que tants controls d’alcoholèmia i tantes multes per excès de velocitat són una manera que té l’Estat de treure diners al poble el que assenyalen és la injustícia d’ ésser condemnat per a un motiu abstracte (por lo que pudo pasar y no fue). Aquesta gent es queixa de que et multin per anar mamat a 160 km/h, si no has mort ningú. I ara es queixen de la nova norma de limitar la velocitat a 80 km/h en vies ràpides per contaminar menys, i ells, com advocats del dimoni responen; I els que treballen viatjant i cobren per la feina feta? Perdràn diners per respectar les putes normes? També es justifiquen dient que hi ha estats d’ànim que dificulten més la conducció que una copeta o una ralla. Es pot mesurar fins a quin punt et dificulta conduir amb els nervis de quan t’ha deixa’t la parella? O després d’una discussió o després de perdre la feina de la teva vida, però això la Urbana no ho pot controlar. El Borja Tor és un jove de 24 anys ( i campió de pàdel de Catalunya) que la policia va enxampar fa uns mesos conduint el seu Ferrari una nit de festa a 200 km/h per la c-16, a l'alçada de Sant Cugat, doblant el límit permès d'alcoholèmia, fent una contra direcció de 10 metres, sense cinturó i amb el carnet retirat. Li va caure un any de presó, que evidentment no va complir perquè en aquest país pagant Sant Pere canta. Per sort els tres cotxes que es van creuar amb el seu meravellós i luxós vehicle respectaven les normes de seguretat vial, i anaven a una velocitat moderada i sense efectes d'embriaguesa, el qual va permetre que reaccionessin a temps i no s'estavellessin contra el Borja, que per cert per aquesta gent no va cometre cap delicte penal, ja que no va morir ningú. Però no va ser gràcies a ell, ni va ser el destí ni tan sols va ser Déu que va evitar que ningú morís. Va ser perquè, per sort, hi ha gent que sí respecta les normes i la llei. D'inconscients i de pedants que no respecten res n'hi ha a tot arreu, però són minoria. És gràcies a aquesta gent legal que el món funciona i podem viure en societat.
Eva Caballero