Anyorant la mare

Aquest cap de setmana l’he passat descansant. Però descansant de debò. Sense el pintallavis al bolso, i amb la mare fent-me el sopar. Descansar és estar amb la mare. I aquest matí m’ha despertat obrint suament la persiana, i m’ha dut un got de llet amb xocolata al llit, m’ha fet un petó, i m’ha mirat com si encara pensés que sóc verge.
Quan la veig arreglar-se i sortir amb les seves amigues se’m fa estrany que sigui la meva mare. Tan maca, tan atrevida i divertida. Ella és mare quan m’abraça i eixuga les meves llàgrimes, quan em mira i m’escolta, quan riem al sofà veient la tele, quan em compra un gelat passejant, i quan ens enfadem perquè li he tacat de whisky el seu millor vestit.
Amb els anys m’he adonat de tot el que ha fet per mi. Ella, que hagués pogut fer de la seva vida un palau i proclamar-se princesa, va escollir ser la meva mare. Va decidir que la causa de les seves arrugues seria jo.
Aquest matí m’ha mirat amb dolçor, com si fos jo una nena indefensa. Si ella sabés que escric aquest blog, si sabés que el meu cos ja no renega l’erotisme, si sabés que ara quan la veig ja no la miro, l’admiro.
Ella que ha redescobert ara, a la seva edat, una nova adolescència. Ara que surt, que balla, té amigues i va de compres, ni tan sols ara oblida que és la meva mare, i de tant en tant, en dies com el d’avui, em desperta i em mira amb aquesta cara de mare que només les mares saben posar. Ho necessitava. Necessitava una mirada d’aquestes, després de tantes mirades falses, buides, nocturnes, hebries, sexuals, per sentir-me innocent, per entendre que m’estic fent gran, que em faig dona, empleada, amant... però sempre, per molts anys que passin, seré nena, als teus ulls,la teva nena.

Eva