La Barcelona de quan era jove

Ahir vam oblidar la nostra edat. Vam calçar-nos unes bambes i vam arrossegar els texans, mentre corríem Rambles avall, amb una cervesa a la mà i un porret de marihuana a l’altre.
Rient vam redescobrir els quinze anys, construint papallones en l’aire, jugant a ser adolescents. Sense vergonya, sense talent, sense maquillatge ni miraments. Sense preocupar-nos de qui ens mirava, de qui ens vigilava, de qui ens desitjava. Sense tacons, sense complexes. Vam pujar a la capota d’un Porsche Carrera i uns turistes ens van fotografiar. Ens vam riure de la policia, i vam pixar al carrer. Sense glamour, però amb molta, moltíssima felicitat.
De tant en tant va bé despentinar-se, sense problemes, i sortir per Barcelona, per la Barcelona de veritat, pel Raval, el Born, el Gòtic, i córrer per aquells carrers insòlits, i ensopegar amb gent plena de gorres, piercings i tatuatges, tant diferent al que estem acostumades, que tenen poc tema de conversa, però molta corda per a riure. I ahir no teníem ganes de parlar!
Ahir vaig reviure l'emoció de la Barcelona cosmopolita, moderna, divertida i jove. A vegades ser una adolescent altra vegada no està tan malament. Sense pensar, sense responsabilitats, sense elegància.

Eva