No sóc la Bridget Jones

D’ençà que he començat a escriure en aquest blog la gent que em llegeix em pregunta sobre els meus textos com si ells fossin el meu estat d’ànim, el reflex dels meus maldecaps i inquietuds, el mirall de la meva ànima. Com si en ells deposités allò que he sentit durant el dia, i hi vessés els meus sentiments. Em llegeixen amb una xafarderia innocent com si es tractés del meu diari personal. Però en realitat quan escric, i crec que en general, els que escrivim per plaer, oblidant la tasca periodística, no fem una descripció del que hem vist, sentit o pensat. La realitat no és plasmada en paraules. Sí és cert, però, que sovint la realitat em serveix d’inspiració, però no és en ella on trobo l’essència de cada un dels articles que escric, si no en l’experiència, en el record.
Algun text, és clar, perquè és a vegades inevitable, desprèn entre línies com em sento aquell dia, i què es remou dins meu. És llavors quan necessito traduir en prosa el que no em deixa dormir, el que em sacseja els maldecaps, però mai escriuré sobre la veritat. Escric sobre una realitat, i la descric disfressada, per fer-la bella. La prosa li pinta els llavis a la realitat, amb metàfores ensucrades que només els més desperts, o els que més em coneixen, en poden comprendre el rerefons. És fàcil llegir-me i enganxar-me al front l’etiqueta de feminista, sortida o romàntica (depèn del text), de bleda, criatura o fins i tot de meuca, però seria reduccionista.Ni això és un diari personal, ni jo sóc la Bridget Jones.
Així que el que pretén conèixer-me llegint els meus textos sàpiga que més i millor ho aconseguirà fent un tallat amb mi (clar que potser mai no en té el gust), perquè darrera els meus articles hi ha molt, molt de mi, i en cada un d’ells despullo una part de mi mateixa, però per entendre perquè els escric i amb quin tò i amb quina ironia, se m’ha de conèixer ben bé abans.

Eva