La nena plorava perquè havia mentit. I la mare li digué; no ploris més. Sí ploro, perquè sóc una mala persona, cridava entre ofecs i sanglots. No dolça no, no ets una mala persona, li explicà la seva mare, tots mentim, però el que diferencia a les bones de les males persones és que n’hi ha que en saben i n’hi que no. I tu no en saps de mentir, què no ho veus com estàs?
Eva, aprenent a mentir
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
10 comentarios:
la vida ens ensenya a tot. inclus a mentir.
no te sientas culpable por haber mentido niña. todos lo necesitamos a veces. solo procura no engañarte a tis misma, y las cosas iran bien.
pq no aprens a ser sincera, i a perdre la por a la veritat? si no fas res dolent no tindràs res a amagar.
jajaja q ha passat?
Llegeixo les teves paraules, i crec que ens hi podem veure reflexats...
No sé si dir que algunes mentides són acceptables, perquè podria arribar a generalitzar massa i d'un gra de sorra se'n fan muntanyes que arriben a un grau insostenible i llavors ja és massa tard per aquella noia que s'amagava sota el llit.
En certa manera estic d'acord amb la Núria, però també amb l'anònim, en el fet que la vida ens ho ensenya tot, també a mentir. El que sí que crec important (posada a divagar) és que la pròpia mentida no se'ns converteixi en la realitat del dia a dia i no se'ns mengi a nosaltres mateixes.
Divagant després de la pluja, algú que accidentalment ha descobert el vostre blog.
Carme
Avuí, aquesta nena s'ha fet una mica més gran...
Jo sé mentir. I no és dolent. La meva sinceritat és un quelcol gairebé diví que molt poques persones en poden gaudir. I tu n'ets una d'elles
El problema es quan la mentida ens la creiem, i arriba a canviar la nostra perspectiva i visió del món.
molt bona reflexio petita
carme, m'alegro que llegeixis el nostre blog. ens veiem aviat, si vols
Publicar un comentario