“És que hi ha homes...”

Aquest matí he decidit posar-me una faldilla per sobre dels genolls per tal que les meves cames poguessin respirar una miqueta sota la taula de la oficina. “Aquesta faldilleta tan fresqueta, m’ajudarà a aguantar vuit hores a 40C a la redacció”, m’he dit a mi mateixa inocentment, i he sortit tan contenta. Però com moltes altres vegades, el raonament simplista no ha funcionat. He menyspreat (o oblidat) les variables que podien condicionar el resultat. He actuat priscindint d’allò extern a mi.
La meva “jefa” de personal, una dona increíblement atractiva d’uns 35 anys, m’ha cridat al seu despatx i, simulant tenir molt de tacte, m’ha dit: “vas molt mona, però així no pots venir”. La seva contradicció m’ha encès tota i la meva cara, fruit de la vergonya i la incomprensió, s’ha començat a posar vermella. Davant de meva reacció, ella s’ha vist obligada a aclarir l’afirmació i ha afegit: “no és per mí, és que aquí també hi treballen homes”.
El món es fastigosament feminista, encara que sembli tot el contrari. Mentre estem disposades a reprimir-nos i modifiquem la nostra conducta per tal que ells no s’alterin o no ens mirin, la igualtat mai arribará. Segur que cap home de la redacció s’ha queixat de la meva vestimenta... per què ha decidit ella (una dona com jo) que era problemàtica? Doncs perquè és fastigosament feminista i creu que amb els homes, masclistes incondicionals, no s’hi pot fer res perquè són diferents.

Mai havia passat tanta calor!

M.M