Persones que no saben estimar (sobre l'amistat)

Hi ha persones que no en saben d’estimar. I encara que ho sembli, encara que s’esforcin, encara que els hi donis tot el teu amor, la teva confiança, el teu temps.. no t’estimaràn mai. Ahir em vaig adonar de com estimo les meves amigues, i de com s’ho mereixen, que les estimi!
Ahir vaig entendre que no totes les amigues són com la Rakel, la Miriam, la Marta, la Monica, la Mireia o la Maria. Vaig sentir-me estúpida per creure que no sempre les aparences enganyen. I sento una ràbia enorme perquè sembla que tinguin raó els ignorants simplistes que diuen el tòpic de que les dones som unes arpíes entre nosaltres, i no és veritat! És una merda de tòpic que es dediquen a alimentar les persones que no saben estimar, que mai han tingut una amiga que les ha abraçat en un mal moment, que mai han sentit un t’estimo sincer en el moment idoni. No és veritat que les amigues ens fallem amb mala fe. Les amigues no som arpies. Les amigues no som cruels, despiadades, perverses. Ho són les persones que no saben estimar, i no saben tenir amics. Les amigues no sentim entre nosaltres enveja. Perquè si és bò per tu ho serà per mi. I qui llegeixi això i no ho cregui és perquè no té una amiga o un amic de veritat. Si no hi està d’acord és perquè no ha estimat mai a un amic.
Per això ahir em vaig adonar que hi ha gent que no sap estimar. Perquè quan estimes una amiga vols el millor per ella. Perquè si la caga, l’ajudes, la recolses. Perquè si li falles, li expliques i l’abrases. Perquè si jo sento plorar una amiga, sigui on sigui, hi aniré, la miraré als ulls, amb el cor trencat, i, si no puc fer res per ajudar-la, li agafaré la mà i si cal em vesteixo de pallasso per arrancar-li un somriure. Perquè una amiga és el tresor més gran que algú pot tenir, i per ella mai es fa el ridícul, perquè mai n’hi ha prou. Perquè no hi ha res que ompli més que sentir que una amiga et necessita, que tu pots canviar la seva vida. Perquè quan l’ajudes ella t’està dient, sense obrir la boca, que quan a tu et passi alguna cosa, ella també estarà allà per ajudar-te.
Però les amigues no toquen a la tombola. Les amigues te les has de guanyar amb el dia a dia. Demostrant, donant, lluitant, rient, discutint, però sobre tot, estimant i amb la veritat per davant. No hi ha més. I la gent que no entén així l’amistat, que no m’expliqui històries, és perquè mai ha tingut un amic.
Ahir em va fer molt mal el cor. Perquè quan consideres a algú un amic, quan inclous a una persona en el teu sac privat de persones especials, ho fas amb una confiança cega. Però a vegades m’oblido que hi ha persones que no saben estimar. Potser perquè mai les han estimat, potser perquè tenen por, potser perquè no saben distingir. Però no puc perdonar que una amiga jugui amb la mentida. No puc, encara que vulgui. Podria perdonar-li a qualsevol, perquè no m’importa, i jo en sé, de perdonar. Però a una amiga no, perquè jo també en sóc d’amiga, i sé el que significa l’amistat. Perquè en conec el seu valor. No puc perdonar-li a una amiga que dispari contra mi, a traïció, i després em miri perplexa, mentre estic sagnant al terra, agonitzant, i em digui que ella no m’ha disparat, que de fet, ella no en té cap d’arma. I no puc perdonar que m’ho digui mentre m’està veient al terra, patint, i jo li estic veient l’arma, amagada darrera l’esquena.

I el que em fa més mal no és haver-la perdut com a amiga. És descobrir que mai ho ha estat, d’amiga. I és, també, haver-te perdut a tu, que em vas demostrar, com ella, que no saps estimar.

Eva Caballero