Han passat uns dies, i em semblen una eternitat. Penso en tu contínuament, em desperto i el dia se’m presenta buit, absurd, perquè sé que no et veuré. I m’adormo pensant-te amb tristesa perquè demà tampoc m’abrasaràs.
I t’enyoro, i quan ja no puc més, quan necessito la teva olor, la teva mirada, les teves mans, el teus petons amb totes les meves forces,.. llavors tanco els ulls i t’imagino amb mi. I el temps em passa més ràpid, i el món em sembla més dolç.
Quan tornes amor? Quan no hauré de pensar en tu, perquè podré tocar-te, perquè podré besar-te. Diga’m quan tornes perquè deixaré de banda la il.lusió de veure’t i t’abrasaré tan fort que sentiràs tot el deliri de tant temps somiant les teves carícies. No ets lluny si, com et dic, tanco els ulls i sento com m’abraçes, com em parles.
Però no t’ho diré que et trobo a faltar. Ho sentiràs en la meva mirada, ho descobriràs en els meus petons. Però jo no t’ho diré, que les nits eres tu i els dies eren l’angoixa d’esperar el capvespre per tornar a sentir-te a prop meu, encara que fos en somnis.
Eva
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
a qui li dediques aquesta prosa catalana??
Mai hagués pogut imaginar que el Regne Unit fos tan buit... Mai hagués pogut imaginar que em passaria els dies veient monuments i em semblessin tan poc si no els puc gaudir al teu costat... Mai hagués pogut imaginar que miraria tan sovint el cel sense buscar estrelles... Mai hagués pogut imaginar que et necessitaria tant per sentir... Mai hagués pogut imaginar que vagi on vagi tot em sembla trist i apagat si tu no hi ets per iluminar-ho..
Mai em podria imaginar un vida sense tu
Publicar un comentario